Gràcies i desgràcies d’un locutor català: comença el blog
Fa vint anys que parlo sol en una habitació encoixinada. I encara que de vegades gairebé no m’ho puc creure… doncs em paguen per fer-ho! Però no t’emocionis gaire, que aquí no es regala res. Tot el que surt del meu estudi va passant per caixa.
A l’habitació se’n diu estudi de gravació, al que hi faig a dins se’n diu locució, i a aquest blog li he posat «Gràcies i desgràcies d’un locutor català» perquè aquest ofici és exactament això: una barreja de moments gloriosos i de catàstrofes que només fan gràcia quan ja han passat. Bé, i perquè soc fan de Francisco de Quevedo i volia retre el meu humil homenatge a les seves «Gracias y desgracias del…»
Bé, i tornant al tema. Et preguntaràs: què se sent en escoltar la teva pròpia veu sortint de la tele mentre rentes els plats? Per què un locutor pot repetir la mateixa frase quaranta vegades i que la presa bona sigui la segona? Què li passa pel cap a algú que diu «restaurant xinès Gran Muralla, qualitat i tradició» amb la mateixa solemnitat que si anunciés un perfum de Dior? Doncs precisament de tot això va aquest blog.
Les gràcies
Les gràcies d’aquest ofici són moltes i no totes es poden explicar en horari infantil. Hi ha la gràcia que la teva veu viatgi a llocs on tu no has estat mai: un altaveu de supermercat a Canàries, un museu a Galícia, els auriculars d’algú que escolta un audiollibre a les dues de la matinada. Hi ha la gràcia dels encàrrecs impossibles que acaben sortint, dels clients que es converteixen gairebé en família, i la gràcia suprema: llevar-te un dilluns amb ganes d’anar a treballar. Després de vint anys fent el mateix… o no. Perquè justament rutina no és una paraula que entri dins del vocabulari d’un locutor. Cada dia és una aventura diferent. I això no ho compra ni Amancio Ortega.
Aquí també hi entren les gràcies que et vull fer a tu, que potser algun dia encarregaràs una locució: consells dels que estalvien diners, temps i disgustos. Com enviar un guió, què demanar-li a una veu, per què el teu número de telèfon no cap en una falca de vint segons. Coses que ningú no t’explica fins que ja has pagat la novatada.
Les desgràcies
I després hi ha les desgràcies, que són la sal d’aquest blog. Sessions que van començar tortes i van acabar pitjor. Guions amb trampes amagades com mines antipersona. Modes publicitàries que arrasen amb tot el seny per davant. I la desgràcia de moda: màquines que asseguren parlar com jo però que encara no saben la cosa més important que faig quan treballo. I no és amb la meva veu. És posar cor i seny a tot el que faig i a tot el que dic. Bé… i respirar. Que les IA tampoc no van gaire sobrades d’agafar aire.
De les desgràcies se n’aprèn més que de les gràcies, i per això penso explicar-les sense anestèsia. Les meves, és clar. Les dels meus clients queden protegides pel secret professional i per la pietat.
Què hi trobaràs aquí cada quinze dies?
Un article nou cada dos dilluns, en tres idiomes (català, castellà i anglès, que un és de Barcelona i li agrada complicar-se), i sempre d’algun d’aquests pals: consells per a qui contracta una veu, secrets dels guions publicitaris, rebotiga de l’ofici, l’eterna baralla entre la veu humana i l’artificial, i històries d’estudi que semblen inventades, però que són més reals que la clatellada que em clava la Seguretat Social cada final de mes.
Si vols saber qui és el que et parla, a la pàgina sobre mi hi ha la biografia oficial, amb premis i tot. L’extraoficial l’aniràs descobrint aquí, article a article. I si el que necessites és una veu per al teu projecte i les presentacions t’importen poc, ves directe a contactar: pressupost en 24 hores i zero embuts.
Posa’t còmode, apuja el volum i passa. El llum vermell ja està encès.